EL RACÓ PREFERIT DEL MEU COS

No parlaré dels meus ulls verds que tant m’agraden, parlaré dels meus peus i cames. Plenes de ferides, cansades de tants massatges i de posar-se gel cada dia. Sóc molt maldestre, sempre estic al terra. A més, faig atletisme, que això per a una persona com jo, pot empitjorar les coses perquè sóc propensa a lesionar-me. Quan acabo d’entrenar, una fisioterapeuta em fa un massatge. Quan dic un massatge no penseu “ostres quina enveja ni res de res,” els massatges a les cames o peus, quan una persona té una lesió, fan mal, però molt mal.
Per fer atletisme necessito les cames i els peus, és evident, cada moviment mal fet pot fer que tot se’n vagi a norris i que l’esforç no hagi servit per a res. Per això m’agraden tant les meves cames, perquè amb elles puc fer el que més m’agrada, atletisme.

EL MEU NOM, GISELA.

Quan em pregunten com em dic, jo contesto: Gisela. La majoria de persones grans pronuncien el meu nom fent la “G” molt forta com diríem en castellà: Jirafa. Els amics tot i que, moltes vegades em diuen Gisela, també em solen dir Gis o Gise però a l’hora d’escriure el meu nom posen: Jisela, Llisela, Yisela ,Gissela, Gisel·la, Guisela... poca gent ha escrit el meu nom bé a la primera. Faig atletisme i, de vegades, per apuntar-me a fer alguna prova, quan em demanen el nom i cognoms puc estar mitja hora discutint amb la persona que ho ha descriure perquè no ens entenem i la majoria de vegades me l’acaben sempre posant malament. Em fa molta ràbia que s’equivoquin escrivint el meu nom. Es compliquen massa, amb lo fàcil que es posar Gisela... però per altra banda, la meva mare em volia posar Ingrid. Estic contenta de dir-me com em dic, m’agrada el meu nom. Va ser gràcies al pare que em dic Gisela, sempre li ha semblat un nom molt bonic. Diu la meva mare, que quan jo vaig néixer, la gent sempre li deia.: Gisela? Quin nom més estrany. Ara, per sort, ja és més conegut per gent que s’ha fet famosa amb aquest nom.